'La pell freda': la por mou el món

Aquesta illa on viu l'home

Anna Romero -Caràcters 26

Sobre:
La pell freda,
d'Albert Sánchez Piñol
La Campana, Barcelona, 2002
312 pàgs.

Amb tot el que s'ha escrit fins ara sobre La pell freda, d'ençà que va ser presentada fa més d'un any, des que els seus drets de traducció han estat venuts a diverses llengües del món, seria de mal gust que un lector tardà de la novel·la li fes escarafalls a l'últim fenomen editorial de la literatura catalana recent. L'èxit es deu tant a la magnífica factura que presenta i als temes que desenvolupa (la supervivència de dos homes en una illa que era deserta) com a l'a-normalitat amb que encara es viu en aquest país la creació d'una literatura catalana de qualitat que pugui ser llegida per tothom. No m'estendré aquí en el fet socioliterari de sempre, sinó que apuntaré els que em sembla que són els grans pilars d'aquesta fàbrica entesa com a literatura per llegir, pensar i gaudir (abans que deixi de ser-ho per fer-ne la pel·lícula).

Voluntat d'estil és el que caracteritza el treball de l'antropòleg Sánchez Piñol: el lent, disciplinat, pacient treball de crear una màquina literària que vol sostenir-se mitjançant la saturació de tots els seus recursos, més que no pas en base per a la transmissió d'uns suposats continguts personals originals, com passa amb molta de la nostra narrativa recent. Però aquest treball, que és allò que fa possible el plaer de la lectura, no seria prou sense el tarannà i el talent moral que, de fet, sostenen la veu de Sánchez Piñol. La lectura i l'escriptura de La pell freda s'inauguren amb la calculada creació d'una veu literària masculina de la sensibilitat i l'escepticisme, nascuda a mig camí entre la saviesa de l'antropòleg i els vells escriptors mariners: tangiblement Conrad, aparentment Melville o Stevenson, però també potser Pla, o almenys, aquell caràcter català universal que no iguala profunditat amb metafisicisme, sinó que frivolitza el món en la mesura que aquest és profund.

La lectura i l'escriptura continuen per la construcció de mons que renoven l'estranyesa de la nostra mirada de lectors davant la realitat. La novel·la viu, veu de la introducció del tema gòtic o sobrenatural o de ciència-ficció d'unes bestioles marines que usurpen l'illa, per amenaçar la supervivència dels homes que creien estar sols. La pell freda es el tacte tibant de dofí que tenen aquells monstres, però no és el centre semàntic en realitat de la ficció: els monstres toquen aquí la vida humana per parlar-nos de com som els humans, en la tradició fantàstica hereva de Shelley, Lovecraft, Golding. La pell freda és aquesta membrana, filtre o mediació que hem interposat amb les coses: aquesta pell de monstres que ens creix i (com la sang) es fa freda per no fer-nos massa sensibles a la realitat. És la pell que ens torna sords, àvids, cruels, indemnes, com un Batís Caffó o com el narrador de la novel·la (tècnic, «nacionalista», desencantat), cadascú a la seva manera, al seu estil moral, resistent als estrips del món.

El lector se sorprendrà que parli en termes tan diríem conservadors o avesats a la gran novel·la moral i psicològica. Però és que el llibre de Piñol reclama ser inserit en aquesta tradició des del moment que adopta uns patrons que fan obertament l'ullet als grans models literaris que tenim a l'abast en traducció. Mostres del treball d'estil que el fan tan convencional com captivador són la senzillesa d'ús en els adjectius expressius (majoritàriament epítets), les comparacions i metàfores (majoritàriament símils) o les repeticions i modulacions onomatopeiques (a fi de redundar simbòlicament en els significats). Estableixen amb èxit l'acció, el ritme de les insercions, desviacions i possibilitats digressives: refranys, diàlegs que son línies de pel·lícula i un esbojarrat, exasperant sentit comú davant l'adversitat. Estructuren el ritme narratiu, equilibrant i compensant les diverses modalitats i textures narratives (assaig, dietari, memòries, novel·lística), un desplegament d'escenes d'aventures i escenes descriptives ben efectiu. Aquesta novel·la, literalment, és de por.

Un té la temptació d'interpretar la novel·la, de sobre-interpretarla, a partir del tema sobrenatural. I de voler llegir, en els monstres d'«aquesta illa on viu l'home», una mena d'al·legoria d'alguna mena de condició (nacional?). En aquest punt el retorn a la literalitat de la història ens recorda la saviesa de l'autor. Sánchez Piñol té una teoria del món i una teoria del llenguatge: que el món pot tenir la qualitat simbòlica del Golden Bough de Frazer, però que una monstruosa pell freda ens ha fet insensibles a la seva literalitat imaginativa. Ens perdem en l'inútil judici moral sobre les coses (creació d'enemics i monstres) en lloc de meravellar-nos davant el seu reconeixement, l'existència de l'altre, la seva aparició. Un ideal potser de Sánchez Piñol és la consecució d'un estat d'anormalitat/amoralitat com el que la narració planteja, per tal d'aconseguir que reconvertim la nostra monstruositat en nova humanitat. Podem desaprendre les coses del món, les raons del Vell Món, per refer els nostres codis i criteris de conducta? Caldrà evitar el judici moral, quan el que està en joc és la supervivència de la raça humana sencera. És boig o criminal l'home que deixa morir son germà, o es reparteix el món amb els altres, entretingut a exterminar per complet l'enemic?

L'originalitat de Sánchez Piñol radica en tot allò que ha aportat amb aquest llibre a una tradició literària de patrons conegudíssims. A diferència de Conrad, Sánchez Piñol ens mostra l'horror: li posa cara i ulls, el ridiculitza. Mostra que l'altra cara de l'Horror és el Riure, la contrapartida de la Por i l'única força en el món equiparable a la nostra capacitat de destrucció (en humor i ironies aquesta novel·la és generosa). Allunyant-se de Lovecraft, l'horror és un estrep ridícul: és només un miratge que es combat, però no es venç, amb el deslliurament moral o la llibertat d'acció individual. Com ocorre amb Stevenson, no dic res més, en aquesta illa que és l'home potser hi trobareu un tresor. Busqueu-lo en el llibre. La proesa de l'autor consisteix en el saber social i psicològic, en la qualitat moral que no només hi ha rere tota l'acció narrativa, sinó que estilísticament la hi conforma. És això el que és traduïble a altres llengües, a altres literatures. I allò que explicaria el caràcter «universal» (enteneu bé, transcultural, transgeracional, transsexual, transhumà) d'aquest text.

LA PELÍCULA
La pell freda, de Albert Sánchez Piñol.
Una isla hostil, criaturas extrañas que emergen desde el océano, aventuras en el sentido más clásico. Suspense mezclado con sexo, explosiones y exotismo, los ingredientes más buscados por las súper-producciones. La adaptación de Sánchez Piñol ya tiene tanto título, “Cold skin”, como póster (abajo). Hace un par de años una productora española con mucha vista, Kanzaman, compró los derechos de la novela para llevarla a la gran pantalla a corto plazo. Y si el guión pasó por las manos de los hermanos Álex y David Pastor ("Carriers"), finalmente acabó firmado por el también español Jesús Olmo, co-guionista de “28 semanas después”. Eso sí, 25 millones de euros de presupuesto hicieron pensar en un director de talla internacional, David Slade (“Hard Candy”), para asegurarse el blanco. “La pell freda” arrancará cuando el también realizador de “30 días de oscuridad” finalice el rodaje de “Eclipse”, la tercera entrega de la Saga Crepúsculo. Islandia será el escenario que acoja a un elenco internacional de primera línea del que no se conoce aún ningún nombre.
Autor: filmin