"La pell freda" acaba amb aquest desenllaç argumental:-El nou company d'en Kollege és atacat pels monstres. En Kollege li proposa partir-se la munició però el nou company s’hi nega. Davant de l’oceà, li recomana que se’n vagi caminant per l’aigua, i ho fa, però en realitat camina sobre un escull. El nou company només pensa en com liquidar les bèsties i el protagonista es pregunta on deu ser el seu estimat Triangle.
Però també podria haver acabat així:
-El nou company d'en Kollege coneix els monstres i aconsegueix establir una comunicació fluïda amb ells. Al final, en Kollege i el nou company conviuen feliçment amb els monstres i decideixen romandre en pau a l’illa. En Triangle és adoptat per tots dos i la mascota es converteix en la nova líder dels monstres perquè ha estat capaç d’establir la pau amb els humans.
O així:
-El nou company d'en Kollege és atacat pels monstres, i per això vol fugir. Té tantes ganes de fugir que, miraculosament, és capaç de marxar caminant sobre les aigües de l’oceà. Els monstres i el protagonista, mentrestant, se’l miren amb un somriure, contents perquè a partir d’aleshores ningú impedirà la pau a l’illa.
1. Pensa en un final diferent al real i als dos que et proso i redacta, com en la novel·la en 1a persona protagonista, el teu desenllaç particular, el que t'hagués agradat trobar. (Ha de tenir una extensió mínima de 200 mots i l'has de deixar en forma de comentari en aquest article).
2. Entra a l'enllaç "La pell freda" de l'Edu365, llegeix la informació relativa a l'obra i a l'autor i resol les activitats.
Javier Carbajo González
ResponElimina4t d'ESO B
Va sortir el sol, molt abans que de costum, estava canviant el temps, les nits eren més curtes, i per tant, els monstres tenien menys temps per actuar, segurament va ser la salvació del nou tècnic atmosfèric. Vaig sortir del far amb el Remington penjat a l'esquena. Quan em dirigia a la casa del tècnic atmosfèric per demanar-li munició per al rifle, al just mig del bosc, vaig veure una ombre que es movia entre els arbres, massa àgil per ser un Citauca i massa gran per ser el petit home que havia vingut a substituir-me. De sobte, vaig deixar de veure l'ombre i vaig accelerar el pas fins a arribar a la casa del tècnic atmosfèric. Vaig arribar, vaig cridar per a que em obrís la porta, ningú va respondre, segurament el tècnic estaria mort de por, vaig entrar, i un calfred em va recórrer l'esquena, el jueu no havia sobreviscut, tot era ple de sang, sang vermella, sang que no era de Citauca, era d'humà.
Després d'haver vist això, vaig agafar els fusells del jueu i les bales, però de sobte, just al mig del bosc, un so, amb una tendresa infinita però alhora un missatge horrorós, els Citauca atacaven, l'Aneris cantava. Vaig córrer tan com vaig poder, quan arribava al far, ho vaig veure, una multitud de Citaucas sortien del mar, era de dia, però ells sortien, mai ho havien fet, per què avui? Era la pregunta que em feia quan estava deixant la munició i els rifles nous. Quan em disposava a sortir al balcó per a defensar el far, ja havien arribat a la base del far, i començaven a estructurar-se per a arribar a la meva altura, estava perdut si no reaccionava aviat. Disparava i no parava de fer-ho, però no deixaven d'arribar més i més Citaucas. Algú per darrere meu em va colpejar amb algun objecte dur, em vaig extenuat, pensant que havia arribat la meva hora, vaig girar el cap per saber qui havia sigut, només volia saber, que el meu màxim terror no es complís, la decepció més gran hauria sigut que l'Aneris em traís, però vaig veure un altre Citauca, més gran que qualsevol altre Citauca, i vaig veure una gran semblança amb el Batís Caffó, sí, era ell.
Aquell matí vaig anar a la casa. Vaig veure'l en un racó de la casa amb cara de por i una pistola a les mans. Va començar a escridassar-me per no haver-li advertit sobre els citauca i per no haver-lo ajudat. Jo li vaig explicar que aquella illa era l'infern i que millor que sortís d'ella quan pogués. Va començar a planejar com escapar d'allà però tots els seus plans eren impossibles Després va començar a amenaçar-me amb l'arma, vaig tenir que escapar cap el bosc. Un parell de bales van passar al costat meu i això em va fer enrabiar, vaig agafar la meva remington i em vaig apropar a ell sigil·losament per l'esquena. Li vaig disparara la mà perquè tirés l'arma però nomes va començar a cridar i amenaçar-me més encara Va arrossegar-se fins a la casa i va agafar mes munició i va sortir amb l'intenció de matar-me Jo ja m'avia amagat al bosc i va començar a disparar en totes direccions. De cop vaig sentir un crit a uns metres a la meva dreta. Vaig apropar-me i vaig veure a l'Aneris ferida en un costat amb un dels seus dispars. Això em va fer enrabiar encara més. Vaig sortir en el moment que estava recaregant l'arma i vaig començar a disparar fins que un tret li va donar en el pit i va caure d'esquenes.Era mort. Vaig comprendre que havia matat una persona venjant a un mort. Vaig anar corrents cap el far deixant a l'Aneris allà tirada cridant de dolor. Em vaig tancar al far i vaig pensar en el que havia fet. Matar un home per un monstre. Vaig sentir que l'Aneris parava de plorar. Vaig anar a veure que passava Quan em vaig apropar aparentment seguia tirada al terra però de cop em va agafar dos homes. Vaig fixar-me millor i vaig veure que l'Aneris tenia un tret al cap. Era morta. Els dos homes em van portar a la platja, on hi havia mes homes. Em van tirar a la sorra. No tenia forces de aixecar-me. Em van acusar de matar als dos meteoròlegs i em van portar a una xalupa. Mentre avançàvem amb la xalupa vaig notar que es movia molt. De cop la xalupa va bolcar i els citauca van començar a atacar als mariners. A mi no em feien res, feien com si no existís. Estava atat de braços i cames i no podia nadar. Vaig començar a enforsar-me i no podia fer res per evitar-ho. Intentava mantenir la respiració però cada cop costava més. Vaig veure com els citauca destroçaven els cosos dels marines i no podia fer res per evitar-ho, tampoc volia. No vaig poder aguantar mes la respiració.
ResponEliminaDeividas blyze
MARC ESPÚÑEZ MORALES 4T ESO A
ResponEliminaAl capvespre, jo i l'oficial atmosfèric planejaven anar al vaixell a agafar la munició de dinamita i explosius que quedava per fer matar als citauca que hi quedaven vius a l'illa. El Kollege i l'oficial quan anaven al vaixell troben una caixa oberta on a dins hi ha una clau. Quan vam pujar a la superfície el Kollege va dir:
-D'on habra surtit la clau?
Al donarse compte la clau tenia una inscripció: A l'altre costat de l'illa d'on estas ara mateix hi trobaras un ocell.
Ni pensar-ho ni un moment van anar cap al far, van agafar menjar pel camí i es van posar en marxa cap l'altre costat de l'illa. A una hora d'haver partit ,dos ,tres i fins a cinc hores no trobavem el que volia dir la inscripció de la clau, el Kollege en pensar-ho bé, va dir:
-¡Ja ho tinc! És una avioneta.
Van parar per menjar i beure una mica. Al matí van continuar i van trobar un magatzem abandonat i molt vell, vam pensar que ho abririem amb la clau i al mirar si encaixava la clau vaig dir: ¡encaixa!
Al abrir la porta es van trobar a dos cadavers morts a l'entrada. Al final del passadís vem trobar un avió intacte al veure'l vaig dir:
-¡Estem salvats!, per fí podrem sortir d'aquesta maleïda illa, es la nostra oportunitat de fugir.
Al parlar amb l'oficial vem acordar que viatjariem nosaltres dos, més l'Aneris que estava al far, per què no es fes mal o estigui en perill, i que quan volessim fariem explotar la dinamita repartida per tot l'illa. Al tornar al far vem agafar l'Aneris, munició i menjar. Al capvespre ven anar a el magatzem corrents per que ens perseguien els citauca. Quan vem arribar vam tancar la porta i vam esperar fins el matí. Quan sortia el sol ens vam preparar, vam obrir la porta, i quan estavem a punt de pujar a l'avió , l'oficial atmosfèric es va negar a pujar i va dir:
-No aniré, ¡No!,si em vaig amb tu, acabaré al calabós per no realitzar el meu treball de oficial atmosferic i en el meu país, el treball es molt necessari per la nostra família i per a mi.
-Esta bé si tu ho vols així me n'aniré però que sapigas que moriras, per que jo tinc que premer aquest botó per eliminar aquesta escoría d'aquí.
El Kollege molt trist va pujar a l'avió amb l'Aneris, va arrencar l'avió i quan ja estava enlaire va premer el botó,veient que com els citauca estaven matant a l'oficial i veient com s'ensorrava l'illa en el mar, i va dir:
-¡Una nova vida m'espera!
Melany Pineda Valencia
ResponElimina4ªB
Han vingut els monstres i vaig intentar parlar amb ells i dir-lis el que estava passant, i em van ajudar a desfer-me dels homes, però quan hem anat a buscar-les, ells ja havien posat explosius per tota l'illa i ja estaven embarcant ja que era una mica tard per anar per ells, ja era l’hora de morir, estava espantat.
Així que vaig agafar a l’Aneris, i vam córrer tot amb la presa que podíem, vam anar direcció al mar i ens vam apropar on estava el vaixell i em tenim sort, vam pujar i ens vam amagar amb la tripulació.
Tota l’illa va explotar i jo molt deprimit perquè havien destruït aquesta illa i amb ella els monstres i el Triangle que no m’havia pogut acomiadar-me d’ell.
L’Aneris i jo vam poder escapar i el vaixell va arribar a Londres i allí vaig escapar-me amb l’Aneris a una altre illa i poder viure una vida feliç i tranquil•la sense que ningú es dones compte que estàvem vius.
Final de la Pell Freda
ResponEliminaLa lluna esta pujant i guanya la batalla contra el sol. Encara hem dura la ressaca de la borratxera d'ahir. Fa unes hores ens vam engolir 2 ampolles de ginebra Holandesa. Abans de perdre el sentit, el nou company jueu en va parlar de les seves il•lusions i ambicions que tenia del seu viatge. Se'l veia un jove emprenedor amb ganes de menjar-se el mon. Però la seva vida es va ensorrar quan li vaig explicar l'enigma que amagava l'illa, una illa infestada de granotots que volien defendre la seva pàtria y que atacarien a qualsevol invasor. Ell em va prendre per un boig. Però per si mateix va veure la dura realitat. La desesperació es va apoderar d'ell i em va cridar que teníem que eliminar aquells granotots fastigosos de merda. Va començar a insultar-los i es preguntava perquè havia sigut tan estúpid d'acceptar aquest treball. Els fets que estaven transcorrent li superaven. Em va fer un interrogatori sobre tot el que m'havia passat a l'illa, però això va empitjorar la situació. Els nervis van infestar el seu cos. Va sortir del far corrents amb totes les ànsies, es dirigia a la platja y va cridar: -¡Granotots aquí estic, vinga mateu-me! Es va endinsar mar endins i va nadar amb totes les forçes. Els granatots es van llençar contra ell. El meu company y el seu somni es van ofegar poc a poc,mentre els granotots l'atacaven ferotjament, fins diluir-se en l'horitzó.Un fons paradisíac, meravellós que sona amb una musica trista i horrorosa...
Tornava a ser l’únic humà de l'illa.
¿Quin era el meu destí convertir-me en un home salvatge o exterminar un rasa i apropiar-me de l'illa?
Alberto Tarragó Durán 4-ESO-B
Després d'aquests dies desoladors, vaig sentir uns sorolls, els citauca estaven a prop del far i estaven cada cop mes a prop meu, sentia com tots aquest esforços per viure, totes aquestes hores d'aflicció que vaig passar no van servir de res. En aquest ultim intent desesperat per a sobreviure vaig agafar l'arma que estava tirada al terra i em vaig quedar apuntant a la porta de la habitació on em trobava. Just quan els primers citauca estaven entrant, ja m'estava preparant per a disparar quan l'Aneris es va posar entre els citauca i jo. Em va estranyar que l'Aneris per primera vegada interferís entre el conflicte dels citauca i jo. L'Aneris em va agafar i vaig sortir del far d'entre els citauca que hi havia i em va portar fins el seu territori, jo no entenia perquè em portava fins un lloc on probablement em matarien al instant, quan vaig arribar ho vaig comprendre tot, vaig veure tots aquells citauca morts, altres de ferits patint i suplicant per la seva vida, en aquell moment em vaig donar conta de tot el mal que havia fet fins ara, i que l'Aneris l'únic que volia era que no hi hagessin mes morts de citauca ni d'humans, jo ho vaig comprendre i els citauca per sort es veu que també. Després d'unes setmanes va vindre el meu reemplaç on ell podria treballar sense tenir en perill la seva vida i jo podria tornar a Irlanda, on tot tornaria a la normalitat. I encara em pregunto que hagués passat realment, si l’Aneris no hagués intervingut en aquell moment...
ResponEliminaJosep Bona Martínez 4tA
Quan els vaig veure arribar a la platja , amb totes aquelles embarcacions em vaig sorprendre veure'ls ja que em pensava que s'havien oblidat de mi.
ResponEliminaVaig veure una dona baixar del vaixell, és molt bonica i sobretot és una dona humana, i amb ella ve el capità que m'havia portat a mi.
•Bon dia, Senyor estem buscant a l'oficial atmosfèric per portar-lo de nou a Irlanda.
•Soc jo, capità, el que va portar fa un any en aquesta illa.
•Ah! Me n'alegro de veure'l, miri el presento a la senyoreta Elizabeth Cafo, germana del seu antecessor Batis Cafo i la que lo succeirà , per cert sap alguna cosa d'ell.
•Com! Germana del Batis, i el Batis era oficial no sabia res.
•Si, el Batis era un oficial atmosfèric com vostè, i també era el se antecessor, segur que no sap re d'ell ja que quan vam venir a porta-ho a vostè no el vam trobar.
•No se res d'ell, però capità jo no em vull anar.
•Com, esta segur.
•Si
•Llavors com vostè vulgui, el deixo amb l'Elizabeth.
El capità i tota la tripulació s'en van anar i em van deixar a l'illa tot sol amb la germana del Cafo.
•A si que tu ets la germana del Cafo
•Si, Batis es el meu germà, però feia temps que no parlàvem
•I com estàs amb la seva desaparició
•La veritat es que segur que ell esta en algú lloc de Escòcia i amb alguna dona, ell es així i tu, perquè no te has anat, no crec que a ningú l'agrada estar en aquesta illa
•No tinc a ningú que m'esperi, i aquí estic be a mes ara no estic jo tot sol
•jajajajaja es veritat, ens farem companyia. Que es això que esta darrere teu?
•Ahh. Es la Aneris, la meva mascota.
•Es una mica estranya, i que farem ahora
•El teu treball però tranquil•la que jo t’ajudaré, i el proper any ens anirem junts a la civilització
•Esta be.
Àngela Díaz Hèredia
4t A
Stephany Noemí Álava Ullón 4T"B"
ResponEliminaEl nou company que arribo a la illa li he proposat compartir les municions, però ell sembla que no vol compartir, així que en llavors li vaig dir que serà millor que es pensi bé si vol seguir aquí viu haurà de confiar en mí i compartir les seves prohibicions així Jo li ajudo.
Però l'està molt espantat, solament pensa a fugir però sap que ha d'estar un any, perquè ho tornin a recollir.Mentrestant em pregunto: on estarà triangle?
Ho has decidit ja el que faras -Sí – I que has pensat - Doncs crec que no podre amb aquesta situació i si, et deixo les meves prohibicions perquè en un any no ho resistiré no sóc molt valent ni fort així que et deixo tot perquè penso a suïcidar-me, no em detinguis d'acord – Em davant si aquesta la teva decisió per mí pots fer el que es vulguis no et detindré - Adéu -.
Doncs la veritat que va ser molt covarda mira que matar-se , bé l'important és que ara em quedi sol, amb les seves prohibicions ja que ell sols es va suicidar . Serà em millor que em torni al far és tard, de segur triangle pot ser allà.
L'Aneris em deu estar esperant serra millor em em vagi corrent , sinó s'enfadés perquè arribo tard a sopar .
Amor meu JA he arribat, has vist a triangle per aquí? Mirall si has estat aquí mateix on t’havies ficat ah......
Amor meu es veu deliciós el sopar, ira a posar la taula anem triangle ajuda’m.
Passen alguns mesos , segur el nou atmosfèric vindrà aviat .
De sobte,va arribar un jueu a l'illa i tota la seva tripulació.Jo tenia molta por,perquè estava sol sense ningú, tots hi havien mort i ara em feïa molta falta Batís Caffó.Vaig acostar-me a ells,vaig estar preguntan-li qui eran i com es deïen, semblaven uns bons señors i no semblavenmala gent.Hem vaig donar compte de que les aparences engañan.
ResponEliminaNo tenien on dormir i jo vaig dir-lis que es podien quedar a la meva a casa uns dies fins que trobessin un lloc on viure.Es van quedar i el jueu cada nit em preguntava que quina era la història d'aquesta illa,que jo per que hi havia vingut aquí,moltes preguntes em semblava a mi.Però jo contestava a totes,no m'importava per que no hi havia més gent en aquesta illa.
Vam començar a sermolt amics, teniem una confiança que ni amb el Batís Caffó la vaig tenir.Li vaig explicar que Batís Caffó era el cap de tota l'illa i li vaig dir que ara el cap era jo i que ell pasava a ser jo, o sigui ell era Kollage i jo era Batís.Li va semblar bé em sorprenia però no li va importar.
Van pasar molts mesos i tot estava bé,averiguavem coses de l'illa, coses noves i molt interesants.
De sobte un dia, es creïa que era el rei de tot, i li vaig parar els peus al moment, no se que intentava però ell aquí no manava era com un señor normal i corrent. Un día vam sortir per la nit a buscar alguna cosa de mengar i de sobte notava com si alguna cosa pasarà,el jueu tenía cara de dolent, tenia una expressió a la cara que no m'agradava però vam agafar uns peixos i vam anar a sopar.Al dia següent vaig començar a escriure una carta on explicava tot el que pasava aquí,com eren els monstres,el que havia passat amb Batís Caffó, que m'havia enamorat de Aneris i vaig acabar explicant que hi havia arribat un jueu i de repent em vaig donar compte que estava apunt de...
Arantxa González Galán 4tB
Alex Danes 4t d'ESO B'
ResponEliminaAquella nit no vaig sentir ni trets, ni els citauca, va ser una nit molt tranquil•la. Al dia següent havia anat a visitar al noi nou i li vaig dir que vingués a viure amb mi al far, perquè allà estaríem segurs. Ell va acceptar i vam agafar totes les provisions i les vam portar al far. Quan vam arribar li vaig presentar l’Aneris i li havia explicat tota la historia que va passar abans que ell arribés i li vaig explicar que estava fent un tractat de pau amb els citauca, també li vaig dir on dormiria.
Aquella nit tampoc van aparèixer, em va semblar molt estrany. Al dia següent li vaig dir al noi que m’ajudés a reforça el far amb parts de la casa per si de cas i em va ajudar, vam estar treballant tot el dia fins a la nit i per sort vam acabar la reforma. Aquella nit vam tenir una sorpresa: els citauca i el triangle van aparèixer davant del far i portaven una ofrena per a nosaltres, llavors nosaltres vam agafar un llibre i els vam donar a canvi de l’ofrena. Aquell moment va ser històric! Per fi acabarien les lluites i viviriem en pau fins que un vaixell ens vingués a buscar.
El vaixell va arribar a les costes de l'illa. Era una matinada freda i el nou tècnic atmosfèric entrava a les terres dels citaucas.
ResponEliminaVa instal·lar-se a la casa de l'atmosfèric. Fins el moment, tot anava bé.
Jo mentrestant descansava tranquil·lament al far. Encara que no ho semblés, trobava a faltar a en Batís. L' Aneris tampoc hi era. La molt covard ha optat per tornar amb els seus. Ingènua...
L' endemà, feia un bon dia i el nou atmosfèric s'està banyant a les clares aigües del mar. Aquest home deu creure que està completament sol a l'illa, ja que no porta ni una peça de roba.
Van passant les hores i rumio... M'he decidit a dir-li alguna cosa, apropar-me al nou atmosfèric, no crec que hi perdi res. Sembla un paio legal.
Ja s'ha post el sol. Definitivament, aniré a fer-hi un cop d'ull.
-Hola?
-Hola! Bona nit, passi passi! Em pensava que estava sol en aquesta illa!
-Gràcies. Que li porta de bo per aquí? No hi sol venir ningú com ja has d'haver comprovat.
-Sóc tècnic atmosfèric i he vingut per mesurar els fenòmens meteorològics i la pressió del vent.
-Ostres, jo també vaig venir per fer la mateixa tasca. Era tècnic atmosfèric també, però ara ja les coses han canviat massa...
Vem estar parlant mentre preniem un té. Semblava molt estrany tot, com un somni. S'assemblava a mi, la vida que ha tingut... Era molt semblant a la que vaig tenir jo!
Tenia una sensació com a les pel·lícules, que capten com una mena de paranoia...
Potser estic parlant sol i no hi ha ningú... M'he tornat boig? M'estic tornant boig pensant si m'he tornat boig?
FI.
Raquel Bogas González 4t A
Raquel Royo - 4t A
ResponEliminaNo recordo bé en quin moment vaig prendre la decisió que em va portar a aquest punt, així com tampoc recordo el dia que vaig deixar de creure en el meu somni i vaig decidir intentar viure de la millor manera possible. Valorant la meva tranquilitat, minimitzant els danys. Intentant més no queixar-me més que quan fos imprescindible. Crec que va ser el mateix dia que vaig decidir no tornar a estimar i viure només sense molestar i sense que em molestin. Fugir d’ Irlanda , fugir dels meus orígens.
L'hivern ja anava gairebé per la meitat, i seguía sense trobar a faltar pràcticament res (mentía).
Aquell capvespre vaig poder observar exhaust desde el far , com els núvols encara semblaven que em somriguessin.
En Battís havia desaparegut , el triangle no tornava i no hi havia cap senyal dels citaucas. Tret al balcó, on encara podía sentir l' olor a cremat de totes aquelles batalles guanyadas als citaucas , malgrat que a mi em sembalava que jo era el que había perdut en aquesta batalla , al cap i a la fí había perdut tot alló que estimava.
Encara que podia veure el vaixell com s'anava apropant, aquell que em portaria de tornada al lloc d' on vaig fugir,la meva ment estaba èbria de pensaments sense cap sentit.
Quan els tripulants del vaixell van tocar terra , vaig agafar la Remigton la vaig carregar de metralla i em vaig omplir fins les celles de bombes. Així sería impossible que hi arribessin a la primera palmera – m'havia tornat boig? Em vaig armar de valor, i mentres treien els seus materials amb intenció d' examinar l'illa ,vaig començar a disparar , em vaig carregar a cinc en un minut. Però van començar a sortir , deu , vint fins a trenta homes carregats !. Vam començar una batalla campal plena de tirs i sorolls que eren nostàlgics per a mi. Ja portàvem una estona lluitant i em vaig quedar sense metralla , em vaig seure a terra – que feia intentant matar a tots aquells homes? Si jo ja havía patit lo que era perdre a un ser estimat i ara mateix lo que menys em venia de gust era seguint treient vides, vaig entrar en estat de "shock". Seguidament, em van començar a caure les llàgrimes, vaig poder agafar l'última bala que em quedaba , la vaig carregar a la Remigton i em vaig possar la pistola al cap. Em quedava aquí, assumint els resultats de la meva decisió, esperant només poder passar a l'altre barri sense gaire soroll i podent de tant en tant tenir un moment amb l'eternitat mentre gaudeixo tot sol dels petits plaers de la vida, de mi, la tranquil.litat i el silenci.
El sol declinava.
Juan Carlos Rivera 4tA
ResponEliminaAl matí següent vaig aparèixer i vaig poder veure els fragors de la batalla, quan era dins la casa, el vaig veure assegut en una cadira, resant en hebreu, tenia un revòlver a la mà. En veure'm va donar un bot d'alegria, encara estava exhaust, em va demanar que el portés al far, jo que sofrí aquesta mateixa situació, l'obrí les portes del meu habitacle.
Durant el camí li vaig explicar la meva història, li vaig dir tot el que sabia sobre el far i sobre els Citauca, però no vaig mencionar ni l'Aneris ni en Triangle.
En arribar el primer que vaig fer va ser agafar la munició i fer un glop a la ginebra.
El jueu en veure l'Aneris es va pensar que era un monstre i va començar a donar-li puntades de peu i cops de puny. Jo passava d'aquesta situació i vaig pujar al pis superior del far, vaig deixar la munició sobre el meu llit i vaig sortir al balcó. Em vaig dedicar a observar el bosc una bona estona, mentre mirava vaig veure un miratge blau. Vaig sortir del far a corre cuita, havia de seguir aquell miratge.
Quan vaig arribar a la font, just a mig camí de la casa de l'oficial, vaig veure dins l'aigua, una bestiola blava.
ERA EL TRIANGLE!!!
En veure'l el vaig abraçar i ell em va xuclar l'orella.
Tots dos ens vam dirigir de tornada al far. En arribar vam veure el jueu ordenant les seves coses, ja havia deixat en pau l'Aneris, s'havia adonat de que l'Aneris era inofensiva.
L'Aneris en veure el Triangle es va enfadar, va començar a perseguir-lo per tot el far. Quan el va agafar el va començar a ofegar. En veure la situació vaig agafar ràpidament el revòlver del jueu i vaig amenaçar l'Aneris, però ella seguia estrangulant el Triangle.
Havia de triar entre l'Aneris o el Triangle.
La tripulació va arribar a l’illa, el temps ja havia passat, ja un any des de que m’havian deixat en aquesta illa on em trobu ara.
ResponEliminaPensava que vindrien a buscar-me i a treura’m d’aquesta illa, però no va ser així.
La tripulació va deixar a l’home que ara es quedaría un any vivint en l’illa.
Ian, que així es deia l’home jueu va començar a deixar les seves coses que eren bastants; es va posar a ordenar-ho tot detenidament i donant-se tot el temps del món, total, tenia un any per fer el que vulguès.
Quan pensava que estaba sol, no era així del tot cert.
Ian notava una presencia d’algú, llavors va començar a inspeccionar la zona per saber com era tot això.
Era tan desèrtic això que no s’hi escoltava res, ni la mínima ráfaga de vent, pensava que seria una gran aventura.
Però quan es va posar la nit…
Estava tot a oscures, no es veía res llavors com no tenia res a fer i el millor que podía fer era dormir.Demà será un altre dia, va dir.
Passava i passava el temps, però a ell no li semblava que pasès tan ràpit, els minuts i les hores, però encara no podía dormir.
Es va llevar perque estava inquiet, sense somni.
Quan de sobte va sortir a prendre l’aire i a l’apropar-se a la vora de l’aigua va veure una llum encesa, molt molt lluny… era un far!
Què feia encesa aquella llum? I aquell far d’on havia surtir? I no era que això estaba desèrtic? Es feia massa preguntes sense resposta, ho va deixar passar i va entrar-hi.
Encara era fosc quan es va llevar però havia de fer algunes coses, però la que més l’interessava era lo de la nit anterior, aquell far.
S’havia portat bastants coses, entre una d’ellas llibres sobre aquesta illa, però en cap apartat sortia el far, era com si no existesi.
Aleshores, va pensar en que tot aquell misteri l’havia de resoldre jo, per la nit.
Ian desconeixia totalment que hi podía haver en el far, però es vaig armar de valentía i ho va fer.
Aquella mateixa nit va decidir anar-hi.
Just quan va arribar es van encendre les llums i estaba tot iluminat, va pujar aquelles escales que no es veía res i tant antigues que eren.
A l’arribar adalt de tot es veien ombres mol t estranyes i es va tirar endarrera, volia tornar-se perque no savia el que era i tenia molta por, però aquelles ombres tan estranyes van ser més ràpides que ell.
De sobte quan es volia anar, ja estaban al costat seu, però les cares no se les veía molt bé, no podía veure com eran aquelles persones, si esque eren persones…
No li deian res ni parlaven i cada vegada s’asustava més. Van encendre la llum i es va fixar que aquellas cares li sonaven… eran ells! Els de la tripulació.
Un altre cop li venien de sobte una pluja de preguntes: què feien aquí? Perquè?
No entenia absolutament res ni el que estaba passant.
Aquells de la tripulació ho savien tot des de un principi, ho van amagar durant anys i anys.Ells també eren monstres.
Però la única diferencia era que ells podien amagar els seus poders quan volien degut als anys que portaven fent el mateix.
Ian no va durar ni un telediari a l’illa, aquella mateixa nit els monstres de la tripulació es van apoderar d’ell i mai més es va saber d’ell.
Juliana Granja 4tA
ResponEliminaAquell dia no podia dormir, per això em vaig aixecar molt d'hora, just a la llum de l'alba. No em decidia si anar a passejar per la platja, de sobte em vaig adonar que ja ho estava fent. Vaig dirigir la vista cap a l'horitzó, s'acostava un vaixell. Per un instant se'm va pasar pel cap que en aquest vaixell venia el capità, el qual em venia a buscar i ha portar amb ell. Però això no podia ser, eren imaginacions meves. Vaig tornar al far, després de tot va ser un dia molt normal, igual que tots els altres, la mateixa rutina. El mant negre, fosc amb estels brillants cobria tot el cel, era la nit, per tant, hora d'anar a dormir. Com que no estava molt segur del que vaig veure i vaig pensar abans fossin només imaginacions meves, vaig començar a pensar i ha pensar, fins que em vaig desvetllar del tot, llavors em vaig aixecar del llit, estava decidit a tornar a la platja. Mentre em trobava a la platja vaig veure una cosa ... era el vaixell, ja havia arribat a terra ferma i estaven començant a desembarcar totes les coses i ha baixar gent ... Es veia que eren gent de diners, ja que les dones lluïen peces molt delicades ja la vista es deduïa que eren molt cares, i els homes igual ... Quedava només per baixar una persona, una dona, portava la cara tapada amb una tela transparent, però es la va treure i la vaig veure, era la dona més bella que mai els meus ulls havien vist al llarg de tota la meva vida, llavors em vaig acostar a ells i em vaig presentar, em van fer unes quantes preguntes, i jo a ells també, el cas és que ells estaven de viatge i havien parat en aquesta illa per reparar un error que tenia el vaixell. Em van convidar a passar la nit amb ells, jo vaig acceptar encantat i quan per fi vaig poder mantenir una conversa amb aquella dona tan bonica, apareixen els monstres sorgint de l'aigua, tots es van espantar molt i van començar a córrer, intentant fugir d'ells, els homes com posseïen armes, van començar a disparar com bojos, intentant protegir les seves dones i ha ells mateixos ... Jo em vaig anar al far i em amb mi venia la dama, que es diu Samanta. Ella estava aterroritçada però confiava en mi, fins que va veure a l'Aneris ... no vaig tenir més remei que explicar-li tot, ho va comprendre, em va entendre i es va quedar més tranquil·la. Hores més tard, quan ja havia sortit el sol vam anar a veure qui havia sobreviscut, era sorprenent no havia ningú viu, tots estaven morts, es podria dir que va ser una autèntica matança. Samanta es va tornar boja en veure tot això i va agafar la primera arma que va veure, es va anar corrent fins al far, jo la vaig perseguir però no vaig arribar a temps ella ja havia acabat amb la vida de l'Aneris i del meu triangle ... No ho vaig poder suportar, em vaig acostar a ella sense mostrar-li les meves veritables intencions i llavors la vaig matar, vaig vengar la mort dels meus dos monstres estimats, finalment vaig agafar la mateixa arma amb la qual Samanta els havia matat, i em vaig suïcidar.
Quan vaig veure aquelles embarcacions de l'empresa dels atmosfèrics em vaig adonar que venien per canviar-me i vaig pensar que seria millor amagar-me i vaig tancar les portes i les finestres del far. Quan van baixar em vaig quedar observant a tota la gent i del vaixell també va baixar una dona, era molt estrany,vaig pensar. Portava una bata blanca i tenia uns cabells molt llargs i els ulls de color marró fosc.
ResponEliminaVaig pensar en sortir immediatament feia tant que no veia tanta gent. Però també tenia por per si em pregunten pel Caffó. Finalment vaig decidir sortir.
-Hola qui es vostè ?
-Jo...jo... soc l'atmosfèric. Veniu per fer el canvi ?
-Sí.
-I tu qui ets? -Vaig dirigir-me a la dona bonica.
-Jo? -Va respondre mirant-me estrany.
-Si... -Vaig dir.
-Sóc la dona del atmosfèric que va estar abans? L'ha vist?
-Mmmmmm... no... sí...està a la font però no crec que torni aviat.
-Senyora que no tenim temps es queda o no?
-Si.
-I vostè, ha d'anar-se.
-No,no jo també vull quedar-me
I així ens vam quedar els dos. Passava el temps i jo ni sabía com dir-li que el ser marit ha mort. Passava el temps i ella segui buscant-li cada cop mes desesperada i jo m’enamorava mes. Un dia vaig decidir dir-li que ha passat amb ell i al saber-ho es va anar plorant desesperada. Van passar dos dies i no tornava. Vaig decidir buscar-la, com m’imaginava vaig encontrar-la a la font plorant. Vaig apropar-me.
-Que t’ha passat?
-Res, no volia tornar.
-Però saps que podies haver mort, que els monstres s’han anat però no sabem quan tornaran! –Va plorar encara més.
-Ja ho se no m’ho repeteixis contínuament!
-T’estimo!
-Jo també, sento no haver-ho dit abans.
-Jo també.
-Aaaaaaaa...
Ens van atacar els monstres. En aquell moment, just abans de morir vaig comprendre que hem de dir les coses clares i al moment precís.
Rumyana Miteva 4t A
SHIRLEY PESANTEZ 4t A
ResponEliminaPer el mati el nou oficial va vindre a reclamar-me, de que perquè no l’havia informat de l’existència dels monstres , s’avia com es sentia perquè jo també vaig passar per el mateix , li vaig proposar repartir-ne les seves municions, però ell es va negar a compartir-les.
Estava massa ocupat pensant on podia estar en triangle, com per posar-me a discutir amb el, i ell estava pensant un pla per acabar amb els monstres , per la cara que posava es podia veure clarament que es prenia molt enserio lo de acabar amb els monstres.
Ell seguia amb la mateixa postura ja feia un quart d’hora ,no es movia era com si estigues petrificat , la veritat es que em començava a posar-me una mica nerviós, a si que em vaig anar al far.
Ja era tarda i el sol ja s`havia posat , va sonar un soroll, d’una se’m va passar pel cap que el nou oficial avia re considerat la meva proposta de compartir munició. Però per la meva sorpresa era en Triangle avia tornat i tenia a la Aneris en braços , de seguida vaig acudir a ajudar-los , a la Aneris li sortia molta sang blava per el pit , semblava que algú li hagués disparat, es clar ´´ que mal parit´´ de segur que a estat el , amb tota la intenció de matar agafo un ganivet i mel guardo, surto en la seva busca, però per la meva sort no tindria que buscar gaire perquè ja venia tot sol cap ami amb el seu rifle , i em diu : ´´ he trobat dos monstres i he disparat a un de ells i crec han entrat al far´´ em desixes entrar per veure si son ?´´ ´´ no son a casa meva ´´ vaig respondre, i per la meva mala sort en Triangle surt del far , el nou oficial ja es va preparar per disparar ,jo sense saber que fer em llaço sobre el, tots dos hem caigut al terra, ´´ son els meus amics´´ li deia, però a ell li donava igual volia matar-los i no ho podia permetre a si que vaig agafar una pedra i li faig un cop al cap, em dirigeixo cap en triangle i sento como el oficial m’estava apuntat ami i en Triangle , sense que s’adoni faig mitja volta agafo el ganivet, seguidament l’única cosa que veig es sang i mes sang, que li surt del seu pit i cau al terra fent un rebot con si d’una pilota de basquet es tracti.
Joan adrià 4t ESO A:
ResponEliminaEl jueu va passar las nit a la casa de l’oficial atmosfèric i després de lluitar tota la nit va començar a aparèixer el sol. Després d’unes hores de llum hem vaig apropar a la caseta. Estava allà mort de por, amb els ulls vermells per la falta de son i amb malestar general. El vaig convidar a venir amb mi al far i ell va accedir. De camí, li vaig explicar que els monstres anomenats citauca no són dolents només defenien el seu territori, també el vaig informar que a mi ja no m’atacaven perquè ja em coneixien i saben que no els vull fer cap mal. Per això el far es com una casa per a ells, entren i mengen, juguen als voltants etc. El jueu es va estranyar una mica i acte seguit va començar a córrer en cercles al meu voltant, el vaig agafar per un braç i el vaig escridassar dient-li que no li farien cap mal si li agafaven confiança a més vaig afegir, vas amb mi, aquestes paraules el van tranquil•litzar molt.
Quan vam arribar, estava tot ple de monstres i entre ells el Triangle i l’Aneris, que quan hem van veure, van vindre corrents a abraçar-me, el jueu es va quedar més sorprès que mai. Uns mesos més tard ja érem tots com de la mateixa família.
Durant un any vam conviure tots al far fins que un bon dia va venir un vaixell i d’ell va baixar un home barbut i gran, que ens va comunicar que ningú més aniria a aquella illa i que teníem que tornar a casa, a continuació el jueu i jo ens vam mirar a la cara i vam di alhora –NO!, i dit i fet, ens vam quedar a l’illa per sempre més, convivim amb els monstres i menja’n de les reserves i dels productes autòctons de l’illa.
La primera nit del meu company a l’illa va ser molt extranya per mi, perque jo no me’n recordava de la meva primera nit a la casa de l’oficial atmosfèric em vaig horroritzar quan vaig veure els monstres. Jo el vaig dur al refugi, pero en aquell moment ell no era conscient del que estava a punt de passar- li, i jo no era capaç de dir s’ho.
ResponEliminaMalgrat tot aixó vaig tornar al far, i ell es va quedar a la casa. No m’imaginava que al dia seguent vindría el nou company amb moltes preguntes, el mateix que havia fet jo però la diferencia es que ell s’ho va prendre d’altre manera, ell va passar la mateixa por que jo, però ell no s’ho havia près com una cosa personal, cosa que jo sì. Odiava aquests monstres amb totes las meves forçes.
Vaig refugiar al far el meu company. Vaig tenir millor relació amb ell que amb en Batís.
Em va semblar molt curiòs que a ell li agradés veritablement el seu treball, estava maravellat amb l’illa i amb triangle.
Han passat uns quants messos des de l’arribada del company, però per mi han sigut dies, estic convençut de que aquesta bona relació no es normal, la tranquilitat en la convivència em sembla sospitosa, i no m’equivocaba
Entre les seves pertinençes vaig trobar un diari, semblava que tenía molts problemes, es sentia sol, ho repetia cada dia. Vaig arribar a la conclusió de que es refugiava en l’investigació per a oblidar-se del la seva soledat.
Però un bon dia va agafar el fusell i es va apuntar al cap, davant meu, i em va dir “estas boig, jo no podrìa estar sol tant de temps” i es va matar.
Em va fer molta impressió pero crec que ja no tinc sentiments així que el vaig llençar al mar i vaig continuar amb la meva vida.
Mª Fernanda Norabuena Bustamante 4t B
anthony pastor
ResponElimina4t ESO B
Era de dia i no sabia què fer, per la nit havia escoltat trets d’una escopeta que segurament era d’aquell jove que havia vingut a ocupar el lloc d’en Caffó.
Em vaig decidir per anar a fer un cop d’ull al jueu, quan vaig arribar, vaig veure la casa de l’agent atmosfèric totalment destruïda, pràcticament en runes. Mirava les fustes que eren per terra, als meus peus, quan, de sobte, va sortir un Home corrents i cridant: era el jueu.
-senyor Batís, quina sort que encara és viu! No podia aguantar l’angoixa de pensar que seria l’únic supervivent de l’illa. – em va dir agenollant-se davant meu i quasi besant-me els peus.
-He escoltat trets com d’un fusell i li he vingut a demanar que em doni tot el seu armament.- li vaig dir sense immutar-me per aquell gest que em va fer.
-Que està boig?- em va replicar aquell jueu.
- Jo li proporcionaré protecció i un sostre a canvi del seu armament.
Havia entès que el millor era clavar una escopeta a la platja per dir als citauca que no volíem cap mena d’enfrontament.
El jueu va acceptar donar-me el seu armament però encara no estava del tot segur que puguem sobreviure molt de temps més.
Quan s’apropava la nit, vaig sortir del far amb tot l’armament dirigint-me a la platja. Vaig poder veure com un munt de granotots treien els seus caps i m’observaven. Vaig deixar l’armament a la platja, però no em va donar temps a anar-me’n, quan em vaig girar per dirigir-me cap al far ja m’havien rodejat un munt dels citauca. Un d’ells es va apropar a mi, em va mirar i els va dir als seus companys unes paraules en un idioma totalment desconegut per a l’home. Després d’això, em van obrir un passadís per deixar-me passar i des de aquell cop que els citauca no ens van tornar atacar, fins que un dia, quan ja no teníem cap mena d’aliments el meu company, que ja estava completament boig i desesperat, va anar a la platja, va agafar l’escopeta i es va suïcidar, no ho podia creure, els citauca a lo millor entendrien per aquell tret que la treva s’havia acabat, no tenia cap més remei que agafar l’armament i refugiar-me al far fins que arribés la nit.
Eres les nou de la tarda quan em vaig apropar al balcó i vaig veure una gran taca negre que sortia del mar: eren ells, havien vingut, les meves especulacions eren encertades, vaig preparar l’escopeta, vaig disparar tres trets per descobrir la meva posició, perquè em veiessin com tirava l’escopeta per el balcó. Es van quedar quiets uns segons, però de sobte va començar a atacar, l’Aneris, va sortir corrents del far, jo la seguia, no volia que s’expengués a aquells animalots, però, quan va sortir tots es van quedar quiets, no es van moure d’allà on eren, quan de sobte es van començar a agenollar, tots s’agenollaven davant l’Aneris. L’Aneris va començar a parlar en el seu idioma, jo no entenia res, era un mer espectador d’aquella escena tan impactant. De sobte, silenci, un silenci totalment sepulcral. Ara tots em miraven a mi, no sabia per quin motiu però tots es ulls apuntaven a la meva persona, l’Aneris es va dirigir cap a mi i em va sorprendre com em va dir “no et molestarem mai més, ara jo me’n vaig i tu també t’aniràs d’hora”.
Al dia següent em vaig aixecar al llit, vaig pensar que tot havia sigut un somni, que l’Aneris encara era allà, al seu llit, i que el jueu seria preparant l’esmorzar, però no, tot havia acabat.
A la tarda d’aquell dia vaig veure un vaixell a l’horitzó, s’apropava a l’illa.
Quan va arribar van sortir dos homes, es van dirigir cap al far i em van dir:
-es vostè el senyor Max?
Max? Aquell devia ser el nom del jueu, jo no ho vaig negar i vaig afirmar amb el cap.
-hem rebut ordres de portar-lo a casa, ens havien avisat que l’illa era en un pèssim estat i que no era adequat per habitar-hi, ho lamentem per la nostra tardança.
Per fi era lliure, per fi havia acabat aquell mal son.
Andrei Iacob 4t B
ResponEliminaQuan van venir a deixar al nou inquilí de la illa em vaig alegrar molt, tindria algú amb qui parlar.
AL matí , vaig anar a saludar-lo a la casa, ja s'havia acomodat, tenia totes les coses ordenades, tot net i polit i, estava convençut que començaria la seva nova feina, però, no va ser així.
Em vaig acostar silenciosament per veure que feia.Es veu que tenia una escopeta a les mans i l'estava carregant de bales.De cop es va fer un silenci esfereïdor i es va sentir un tret. Vaig mirar a les seves mans, de l'escopeta sortia un fum espès de l'escopeta i, tres metres mes enllà una gavina morta.Potser no tenia res per menjar i estava caçant.
Vaig seguint acostant-me i, per una petita escletxa de la casa vaig veure una taca de sang al mig de la casa.Disimuladament em vaig poder colar a la casa sense ser vist.
A dins, estaven els cadàvers de la tripulació del vaixell que l'havien portat a l'illa. Estava admirant els morts quan de cop vaig sentir un tret, la porta estava trencada. Estava molt espantat, donava voltes a la casa i no sabia on amagar-me. No trobava solució més que llençar-me per la finestra i anar corrents endins de l'illa-
Al matí vaig anar al far a buscar unes armes que encara ni les havia utilitzat. Estaven en un forat d'una paret. Seguidament vaig anar a buscar-lo. Per sort, el vaig trobar dormint en la casa. Li vaig disparar al cap i vaig cremar la casa.
Després d'una setmana sentint-me sol, vaig fer una xalupa i em vaig anar de l'illa.
Xavier Trabado 4t B
ResponEliminaDesprés de tres dies i tres nits [...]
Estava al llit i no em podia moure, era com si m'haguessin enterrat en lo més profunt de la terra i no em podia ni moure, tenia la porta oberta per poder sortir de la illa i no podia fer res.
-Per última vegada vostè és Batís Caffó?- Va preguntar el senyor que semblava el capità.
Vaig veure l' Aneris darrera la porta mirant-nos a tots amb una mirada de terror, com si sabés que la seva raça estaria en perill d'extinció si aquella tripulació s'assabentés de la veritat, i això va fer que m'aixequés.
En aquella milmilionèsima de segon vaig pensar que podia dir que sí. Que a partir d'ara em diria Batis Caffó. Que amb un simple sí podria anar-me'n amb ells i sortir d'aquella illa.
Ocuparia una vida que no seria la meva, podria tenir pares, amics, família, llar... potser o podria tenir tot, segurament aquells amics, aquella família no em reconeixerien, però això era lo de menys. Per una vida nova em disfressaria cada dia, per que no em morís devorat per uns monstres em disfressaria cada dia, per sortir d'aquella illa, em disfrasseria cada dia.
Podia optar entre dir-los la veritat i que segurament no em creguessin o mil solucions més, però vaig pensar en mentir-los i fer-me passar per en Batís Caffó i dir-los que em portessin amb ells, així que vaig respondre:
- Sí.
Xavier Trabado 4t B
ResponEliminaDesprés de tres dies i tres nits [...]
Estava al llit i no em podia moure, era com si m'haguessin enterrat en lo més profunt de la terra i no em podia ni moure, tenia la porta oberta per poder sortir de la illa i no podia fer res.
-Per última vegada vostè és Batís Caffó?- Va preguntar el senyor que semblava el capità.
Vaig veure l' Aneris darrera la porta mirant-nos a tots amb una mirada de terror, com si sabés que la seva raça estaria en perill d'extinció si aquella tripulació s'assabentés de la veritat, i això va fer que m'aixequés.
En aquella milmilionèsima de segon vaig pensar que podia dir que sí. Que a partir d'ara em diria Batis Caffó. Que amb un simple sí podria anar-me'n amb ells i sortir d'aquella illa.
Ocuparia una vida que no seria la meva, podria tenir pares, amics, família, llar... potser o podria tenir tot, segurament aquells amics, aquella família no em reconeixerien, però això era lo de menys. Per una vida nova em disfressaria cada dia, per que no em morís devorat per uns monstres em disfressaria cada dia, per sortir d'aquella illa, em disfrasseria cada dia.
Podia optar entre dir-los la veritat i que segurament no em creguessin o mil solusions més, però vaig pensar en mentir-los i fer-me passar per en Batís Caffó i dir-los que em portessin amb ells, així que vaig respondre:
- Sí.
Aquella tarda quan es va posar el sol hi vaig veure des de la finestra del far que hi deixaven el nou oficial atmosfèric,hi vaig veure com s'apropava.
ResponEliminaQuant vaig sentir que obria la porta i pujava les escales al trobar-me’l dalt el vaig apuntar amb el fusell, i de seguida em va dir :Només sóc el nou oficial.
Desprès d'això vaig baixar el fusell ,i li vaig preguntar que feia un noi tan jove en aquesta illa deserta,em va dir que volia allunyar-se de les persones,que volia estar sòl .
Em vaig en recordar de que jo també hi havia vingut aquesta illa per aquest motiu i li
vaig proposar anar a fer un tom per demanar-li disculpes per haver-li rebut així, mentre caminàvem ens vam trobar amb la sorpresa de que els Cicautes havien sortit del seu amagatall,i vam tenir que anar corrent fins al far. Mentre corríem em mirava,i vaig veure que em mirava com si estigués boig, li vaig explicar que en aquesta illa i havien monstres,i que si volia sobre viure tenia que lluitar per sobreviure.
Al començament no hi va reaccionar bé ,però després ho va assimilar , i em va dir que ell estava disposat a lluita,que ell no hi havia vingut a aquesta illa pas per morir,em va meravellar tan el seu esperit guerrer que li vaig felicitar,i li vaig dir:Així es fa noi.
Quant hi vam ser a la casa, li vaig presentar a l’Aneris i en triangle, és va espantar i li vaig dir que no tingués por de res que ells són del bàndol bo,amb aquestes paraules es va quedar més tranquil.
Al dia següent els cicautes ens atacaven i vaig veure al meu company matant-los fins que és van matar.
Vam planejar una estratègia per aniquilar-los a tots. Em va preguntar que si tenia dinamita i li vaig contestar que si que hi tenia però que em quedava molt poc .Vam anar a buscar la dinamita i vam posar la dinamita de manera que envoltes la casa.
En la tarda els vam atraure amb esquer i vam veure com s’apropaven cap a la casa. Vam encendre la dinamita i vam veure com aquells cossos fastigosos volaven pels aires,em va fer tanta emoció veure’ls volant pels aires que no em vaig reconèixer a mi mateix.
Vaig felicitar el meu company per què viuríem feliços amb pau com hi havíem somiat .
Scarlet Olivera
4tB
Eka Oniani 4tA Part(1)
ResponEliminaEra de nit, els sorolls del monstres encara s'escoltaven,eren espantosos. El nou oficial ja havia passat la primera nit a l'illa. Em va estranyar que no l’haguessin atacat. Perquè com jo recordo a mi em van agafar d'imprevist,però lo que més m'havia estranyat era que on estaria l'oficial en aquells moments.....
L'Aneris estava molt deprimida, i no sabia que fer. Era com si estigués viva de cos però de sentiments més que morta. Vaig asseure al seu costat i li vaig dir que podia estar tranquil·la,que tot aniria molt bé. Però de cop i volta quan vaig girar el cap, vaig veure al nou oficial passejant a la vora el mar. Vaig anar corrents a parlar amb ell. Es deia Dositeo, tindria com uns trenta anys, tres anys menys que jo. Ell també era orfe,però tenia una dona i dos fills. La resposta que vaig rebre quan li vaig preguntar que perquè havia arriscat la seva vida, deixant la seva dona i els seus fills, va ser:
-Un home no es un home, si no s'arrisca i demostra que es valent.
Jo si hagués sabut que aquí hi havien monstres des del primer moment ni hauria pujat a la xalupa, directament m'hagués anat cames ajudeu-me.
***
Ja havia sortit el sol i el gel s'estava fonent. No trobava a l'Aneris,em preguntava on hauria d'estar. Vaig caminar i no la trobava.
Vaig arribar en una cova que mai l'havia vist. Per dins era molt gran,i estava tot molt fosc. No sabia que fer,així que vaig decidir entrar-hi. En el moment que vaig entrar unes llums es van encendre i m'indicaven un camí molt llarg dins de la cova. Al final de la cova hi havia una porta molt gran de metall,allà hi havia una carta. La vaig obrir.
***
L'Aneris ja havia aparegut,estava en un racó asseguda,com sempre. No podia treure'm del cap aquella nota que vaig llegir,estava escrit a mà. Deia:
”Estava esperant aquest moment,per fi has decidit entra-hi,el fi s'està acostant”
Qui seria...Aquí hi havia un altre persona apart de Dositeo y jo,perquè no crec que unes granotetes siguin capaços d'escriure. Aquella mateixa nit,vaig visitar a Dositeo. S'estava preparant el dinar. Em va invitar. Tenia d’intensió de dir-li tot lo que estava passant per aquesta illa tant misteriosa. Perquè si li expliqués tota la veritat em tractaria com boig.
Així que vaig anar pas per pas. Estàvem asseguts,ell estava tranquil. Ja em vaig cansar, no deia res,absolutament res. Em vaig cansar i li vaig dir:
-Dositeo,acompanya'm,et portaré en un lloc.
-En quin lloc?-Em va dir.
-En una cova, t’interessarà.
-D'acord,anem-hi doncs.
Van caminar,i caminar,em va semblar que l'altre vegada vaig arribar-hi més ràpid quan buscava a l'Aneris.
Per fi vam arribar. Dositeo estava la mar de bé,no tenia por,en canvi jo em moria de por. Li vaig ensenyar la carta i va exclamar:
-Aquesta lletra em sona!
-Com que et sona?Tu saps qui hi ha aquí apart de nosaltres i els monstres?
Part(2)
ResponElimina-Quins monstres?
Va haver un silenci.
-Quins monstres contesta a la meva pregunta.
-D'acord t'explicaré tot. Però...
-Però res,Kollege .No era Dositeo,era una veu molt familiar i quan em vaig girar. Era el capità!Això no m'ho podia creure,pensava que estava somiant.Com podia estar allà,davant meu el capità atmosfèric?
-Si Kollege,soc jo el capità, i he estat durant tot aquest temps en aquesta illa.
-Però què vols dir capità,has estat aquí veient que estava sofrint,plorant de ràbia i no has mogut ni un sol dit?-Estava molt furiòs,em donaven ganes de trencar-li les dents.
-Algú em pot explicar què dimonis passa aquí?
-Mira jo t'ho explicaré.-Va dir el capità.-Resulta que en teoria havíeu de treballar oi?Doncs,jo he muntat tot aquesta escena. Dels monstres,de l'Aneris,d'en Batís.
-Ets un mal parit,capità!Com m’has pogut fer això. He estat aquí més d'un any,en aquesta porqueria d'illa,diguem una cosa,que li he fet jo a vostè,perquè m'hagi fet això.- Vaig dir i em va contestar,amb uns ulls enrabiats,m'agafava pel coll,i estava cridant i plorant.
-Per la teva culpa en Tom,el meu únic fill va morir,i de la pitjor manera!
-Què?en Tom era el seu fill?però...
-Res de peròs!Maleït sigui!Kollege!
-Però que passa?Jo no entenc res de res!Es poden tranquil·litzar els dos?-Va dir en Dositeo.
-Es veritat, té raó.
De cop i volta el capità va entrar per la porta on vaig veure la carta, i dins hi havia un munt de ordinadors,i pantalles. A les pantalles s'hi veia tot lo que passava a fora de la cova. El fet era que les càmeres estaven col·locades en cada racó de l'illa.
El capità ens estava apuntant,i ens va ordenar que anéssim a fora. Vam arribar al far. I allà va agafar a l'Aneris i va dir:
-A veure com desfruites quan mor un del teus o a un que estimes molt.
-No ho faci si us plau!
No havia passat ni un segon,va sonar el soroll de la pistola. En aquells moments volia morir. La sang blava sortia del cos de l'Aneris com un riu. Estava molt trist,m'havien entrat ganes de matar-lo,però jo no era un assesí.
-Ara et toca a tu Kollege,et vull veure sofrir.
En Dositeo es va arriscar,i va intentar treure-li la pistola,però el capità li va disparar, i va morir. Era el meu pitjor dia. El capità va anar corrents a la cova i jo li vaig perseguir,però corria ,quan ens vam quedar en l'habitació de la cova,on hi havien pantalles i més pantalles. Em va mirar amb un somriure maligne. I em va dir:
-Saps que si apreto aquest botó,els caps de tots dels qui estan a l'illa aniran volant?
-No em diràs que...
-Oi tant. Ja a vingut l'hora.
Vaig sentir un soroll molt fort,vaig pensar que,aquesta era una aventura que mai pensaria que em passaria en algun moment de la meva vida.Ara espero descansar en pau...
Honorio Marín García
ResponEliminaEra l'alba, i jo ja estava entrenin la meva ment intentant mantenir-la fora de tot sentiment de culpa, no volia sentir-me mal desprès de haver deixat dormir al nou oficial atmosfèric a un lloc on jo ja havia viscut un infern, una nit on no vaig poguer parar de pensar en una altre cosa que no sigues defensar-me dels atacs dels granots, dels citauca. Aquell mati vaig apropar-me a la casa de l'oficial atmosfèric per sapiguer si havia pogut sobreviure. Vaig recórrer el mateix camí de sempre, al arribar vaig mirar per la finestra més propera, i ho vaig veure, ell també em va veure i va córrer fins arribar a mi, va empentar-me i em va començar a replicar:
- Tu sabies que aquells monstres m'atacarien!
- Feia temps que no atacaven, ¿has matat a algun?
- Si, però això ara no importa, en aquesta casa no podré sobreviure més temps!
- Si que importa i tant! Havia aconseguit que no m'ataquessin i tu els has provocat, a mes no tenim munició per defensar-nos.
- ¿Que? Jo no els he fet res han vingut de nit a atacar-me i no he pogut fer una altra cosa per defensar la meva vida, a més jo tinc dos fusell i dues mil bales.
- Farem una cosa tu em donaràs la munició i jo et deixaré entrar al far, es un lloc molt més segur que aquesta casa.
L'atmosfèric va acceptar i entre els dos vam portar la munició i les seves coses al far.
Les nits van anar passant i els atacs incrementaven, la situació cada vegada era més tensa i feia temps que no veia al meu estimat triangle, els meus sentiments es confonien, i en l'últim atac va faltar poc per que ens matessin. A més no parlava amb el meu nou company, i em preguntava si havia fet mal quedant-me en aquesta maleïda illa.
Un dia de sobte van aturar-se els atacs que havien anat en augment, els petis citauca tornaven a aparèixer per l'illa això em va produir una sensació de confort, d'alegria s'havia el que significava: quan els ciutauca rondaven l'illa, no atacarien. Per fi un bona senyal desprès de tant temps. El jueu que no m'havia dit ni el seu nom nomes el contemplava desde la llunyania. Jo i el jueu vam arribar a la conclusió que el millor que podíem fer era anar-nos i deixar aquells pobres citauca, que no feien més que defensar el seu propi territori, en aquesta situació vam estar fins que el següent relleu va arribar, vam explicar la situació al capità i al nou atmosfèric ells ho van comprendre i vam continuar la travessia del vaixell fins arribar a Argentina on jo vaig prendre la decisió de començar una nova vida.
Beatriz Pérez Alonso 4t ESO A
ResponEliminaVaig obrir els ulls i el vaig veure, allà palplantat davant meu. Jo no sabia en aquell precís moment ni com em deia, ni on era. Aleshores, ¿se suposava que hauria de saber qui era aquell home? Ho sento, però no. Vaig aixecar-me del llit. Sense treure-li l'ull a aquell home, vaig agafar l'ampolla de ginebra i vaig fer-li un glop. Tot seguit n'hi vaig oferir un a ell. Mentre ell negava amb el cap, jo continuava bebent sense reparació alguna a la nova, inesperada i desconeguda visita.
Ell es va apropar a mi i, caquejant, va dir:
—Tu-tu-tu...Tu ets l'oficial atmosfèric?
—No! Jo no sóc cap oficial atmosfèric, jo sóc el protagonista d'aquest malson tan agradable com indesitjable, l'únic supervivent de la guerra,l'única persona capaç de sobreportar la vida en aquesta illa màgica sense acabar boig... Jo ho sóc tot, aquí...però no sóc rés.- vaig dir amb la mirada perduda a l'horitzó que s'apreciava per la finestra del balcó.
El noi va empalidir. Y sense pronunciar paraula se'n va retirar a la casa de l'oficial atmosfèric.
Va arribar la nit i jo volia sortir a donar un volt. Si ho pensava fredament, en tot un any que portava en l'illa, no havia sortit mai de nit a fer un volt, volia veure desde la sorra de la platja la Lluna reflectida a l'aigua blava del mar. Agafà a l'Aneris i la vaig endú amb mi. Pasetjavem de la platja agafats de la mà, com una parella d'enamorats. Ens vam aseure a la sorra i ella em va abraçar. No m'ho podia creure. De sobte a l'horitzó vaig veure desembarcar a un munt de citauca. S'em va escapar un migsomriure. Al cap de uns segons van començar els trets i els crits i plors del citauca.
Jo continuava mirant la Lluna, magnífica Lluna plena per cert.
Em vaig aixecar i deixant l'Aneris a la sorra vaig anar fins al far per agafar l'ampolla de ginebra. En entrar al far vaig veure al Triangle plorant. En veure'm va venir corrent a abraçarma i a xuclar-me l'orella. No m'ho podia creure, ell havia tornat. Vaig tancar la porta deixant l'Aneris fora i quan es va dormir el Triangle abraçat a mí, vaig aixecarme, vaig treure el cap per el balcó i amb l'escopeta en la mà vaig apuntar a l'oficial atmosféric que era a la porta demanant auxili envoltat de citauca i vaig ajudar-lo...a morir.
En deixar l'escopeta al terra vaig ficar-me al llit. Pensava...pensava que els citauca no tenien sentiments...i que jo començava a semblar-me a ells.