Mireu amb atenció la fotografia captada a Montjuïc l'any 1950. Pertany a l'arxiu històric de Francesc Català-Roca, un dels fotògrafs catalans més importants del segle XX.
Escriviu un text de 100 paraules aproximadament que reflecteixi el pensament, les sensacions i l'estat d'ànim de la protagonista. Podeu escriure'l en primera persona i situar-vos a l'època, o bé expressar què sent la nena en 3a persona, com si fóssiu els narradors d'una història. En qualsevol cas, podeu aprofitar les fórmules que apareixen al vostre llibre de llengua catalana dels dos primers temes.
Ho recordo perfectament. Era un dissabte de juny de l’any 1938. La vida m’havia canviat radicalment en menys de dos dies.
ResponEliminaDe sobte, em vaig trobar sola allà enmig del parc de Montjuïc amb el meu germà petit als braços, contemplant l’efecte causat per aquell fort impacte que no vaig descobrir fins deu anys després.
Va ser llavors, al casar-me, quan el meu marit em va explicar que allò que m’havia deixat orfe; sense pares, sense família, sense menjar i amb un germà petit al que cuidar, havia estat la Guerra Civil Española.
Vaig tenir la sort de conèixer el meu marit aviat; van ser ell i la seva família els qui ens van treure endavant.
Ara, quan veig les guerres que encara hi ha, només desitjo que s’acabin. No vull que a ningú i, en especial als nens, els passi allò tan desagradable que a mi em va tocar patir.
Maria Delgado García
3r ESO Q
És diumenge al migdia. Estic assegut en un banc, al parc de Montjuïc. Observo uns nens que juguen amb una pilota, però entre ells hi ha una nena que em resulta familiar. Acaricia la seva nina com si per ella fos una filla, ho fa molt suaument. És dolça, la mira als ulls curiosament, com si l'escoltés. M'adono que va descalça quan quan s'espolsa els peus asseguda al meu costat, cada cop m'intriga més. Al veure la meva càmera s'emociona. Avisa els nens que jugaven a pilota, resulta que un d'ells és son germà. En un obrir i tancar d'ulls, estic rodejat. Els nens entre rialles em demanen que els hi faci milers de fotografies. Els hi faig. Vaig cap a casa. Al revelar les fotografies em sorprèn una especialment, hi surt la nena, amb la mirada trista però alhora protectora, de la seva filla, la seva nina.
ResponEliminaÉs diumenge al migdia. Estic assegut en un banc, al parc de Montjuïc. Observo uns nens que juguenamb una pilota, però entre ells hi ha una nena que em resulta familiar. Acaricia la seva nina com si per ella fos una filla, ho fa molt suaument. És dolça, la mira als ulls curiosament, com si l'escoltés. M'adono que va descalça quan quan s'espolsa els peus asseguda al meu costat, cada cop m'intriga més. Al veure la meva càmera s'emociona. Avisa els nens que jugaven a pilota, resulta que un d'ells és son germà. En un obrir i tancar d'ulls, estic rodejat. Els nens entre rialles em demanen que els hi faci milers de fotografies. Els hi faig. Vaig cap a casa. Al revelar les fotografies em sorprèn una especialment, hi surt la nena, amb la mirada trista però alhora protectora, de la seva filla, la seva nina.
ResponEliminaNora Wieczorek Masdeu
3er d'ESO C/Q
Jo tenia set anys quan la guerra civil va esclatar jo. Vivia a Barcelona el meu pare era un gran professor de català i molt bon poeta. Recordo que passava tardes recitant-me nous poemes. La meva mare, era la millor, preparava uns menjars deliciosos , era molt simpàtica i cantava com els àngels. Sovint el meu pare es queixava de que mimava massa els seus fills però ella sempre responia amb un somriure a la cara que els fills estaven per estimar-los. La meva vida era fantàstica fins que la guerra civil va esclatar.
ResponEliminaRecordo bé les converses nocturnes dels meus pares , la meva mare volia fugir el pare, deia que si fugíem ells guanyarien. Un dia quan jo estava dormint la mare va obrir la porta portava el meu germà agafat en braços, mel va donar i em va amagar dintre l’armari jo tremolava, i per l’escletxa de la porta vaig veure com arrestaven els meus pares.
Aquella vegada va ser l’última que els vaig veure.
Maria Gonzàlez
-No ploris germaneta, segur que el papa i la mama vindran de seguida i tornarem a casa. Perquè ens hauran deixat soles aquí? Crec que no em vaig portar malament, i tu mai ho fas. S'hauran enfadat perquè ahir no vaig voler menjar el plat de mongetes? O perquè no vaig voler rentar-me les dents?
ResponElimina-La mama no pot deixar-nos soles... Sap que em fa por la foscor i ja es farà de nit.
Per què no torna el pare? Sembla que avui no vindrà a fer-me una abraçada com quan tenia por a la nit, avui està enfadat amb mi...
Per què no ve la mama? Tinc fam, vull tornar a casa segur que tu també...
Ana Aquino
3er ESO Q
Jo crec que aquesta fotografia està feta a base d'una metafora. Representa la vida social de la gent d'aquella època de la dictadura de Franco. En primer pla és una noia que porta una monyeca a les mans i al fonts de la fotografia surt un centre nuclear que està contaminants el medi ambient. La contaminació provoca malestar de la noia. I també aquesta imatge representa la pobresa de la població perquè la noia no porta sabates.
ResponEliminaErik Mangasaryan 3 d'ESO C/Q
No ho recordo molt bé, jo tenia uns quatre o cinc anys, estava sola i era pobre.
ResponEliminaAbans d'aquesta fotografia vivia amb els meus pares i la meva germana petita. Érem molt feliços i els meus pares treballaven a la fàbrica que podem veure al fons, no guanyaven molt, però el suficient i a sobre els hi agradava estar allà.
Un dia, per desgràcia, els meus pares van tindre un greu accident laboral, del qual va morir molta gent, entre elles, els meus pares.
Jo em vaig quedar sola, amb la meva germana, sense res, ni casa, ni diners, ni menjar...
Quan ja ens estàvem a punt de morir, recordo que una família ens va acollir, eren molt amables, i que ara mateix mels estimo com si fossin els meus pares, ja que gràcies a ells ara mateix estic viva i amb la meva germana.
Ariadna Pi, 3eso CQ
En aquesta fotografia veiem com una nena petita abraça al seu, possiblement, germà/germana petit/a. Darrere de la nena, veiem una fàbrica. Potser està buscant refugi per ella i el bebè. Em transmet una sensació de tristesa i també em fa sentir afortunada, afortunada de viure bé, amb la meva família i a casa. Aquí ens adonem de les desigualtats i injustícies que hi ha al món, i crec que seria una bona imatge per un anunci d'Unicef o una altra ONG. Obriria els ulls a moltes persones...
ResponEliminaAvui després de tants anys os explicaré el que em va succeir aquell dimecres de 1950, era gairebé al capvespre, estava jugant amb les meves nines, mentre la meva germana dormia, tenia que cuidar-la ja que els meus pares i els meus germans estaven treballant, llavors vaig escoltar uns sorolls, semblaven sorolls de bales vaig sortir a veure que passava em vaig adonar que s'estaven disparant uns als altres, els militars queien ferits o alomillor morts vaig veure la meva família enmig d'aquella guerra, vaig veure com els aconseguien les bales...La meva mare abans de caure al sòl, em va dir que corregués, que no parés i que cuidés bé de la meva germana, jo em negava a deixar-los allà tirats, però no em va quedar és remei. Vaig sortir corrents amb la meva germana amb braços sense saber on anar, on poder-me amagar. << Córre, no paris i cuida bé de la teva germana >> vanser les ultimes paraules que vaig sentir de la meva mare,em retrunyeixen al cap...Encara als meus 60 anys, ho recordo perfectament com si hagués estat ahir i se m'omplen els ulls de llàgrimes de pensar que no vaig poder fer res per ells.
ResponEliminaLuisa Fernanda Ramírez García.
3r C-Q
Ho recordo com si fos ahir, encara que fa molt de temps un dia del 1950. Estava a casa amb els meus pares, i de cop i volta em van dir que em portés a la meva germana petita i que surti corrents molt lluny, que uns homes molt dolents venien a casa nostra. Jo ja sabia una mica el que succeïa, així que no vaig replicar i em vaig anar corrents.
ResponEliminaCaminava i caminava... no podia més... fins que sense adonar-me vaig aturar-me, vaig mirar al meu voltant i ja hi era ben lluny de casa, hi era a Montjuïc. En aquell moment tenia molta por, ja que segur que en aquell moment segur que els meus pares ja hi eren morts... i em feia mal pensar-ho.
Ara, ja en tinc 30 anys, i no hi ha res en la vida, que em pugui afectar més que aquell dia. Ara només espero que la meva germana petita, que me la van arrabassar de les mans, hagi crescut bé i que ara tingui una família com jo.
Maria Gracia Benavente
3º ESO C-Q.
La foto representa la pobresa. Uns pares sense recursos van haver d'abandonar les seves filles perquè no les podian mantenir.
ResponEliminaLes van abandonar a Montjuïc just al dabant de la fàbrica. Les nenes són molt petites, la més gran no sembla que tingui més de 5 o 6 anys. O potser no les hagin abandonat i els seus pares s'hagin mort i s'hagin quedat soles, sense recursos i sense família que les pugui ajudar i no poden fer res més que anar elles soles per on poden, sense poder comprar roba ni menjar ni tenen un lloc on viure, estan soles i al carrer.
Guillermo Fernández
Va ser, doncs quan jo tenia 8 anys, vaig sortir en la búsqueda dels meus pares, que feia tres dies que no sabia res dells, no els veia per ningún lloc. I desde llabors estic sola amb la meva nina, que es la meva única amiga que tinc ara. Un dia, vaig anar caminan per els llocs de Barcelona on els podia trobar, fins que vaig arribar al parc de Montjuic, pensant que per fi allà els podria trobar. Peró em vaig equivocar. Alla no hi havia ningú, estava desertic. Jo amb tota la il·lusió del mon, pensant en que podria veure una altre vegada als meus estimats pares. I al pensar que no els tornaria a veure, s'em va caure la nina de les mans, i em van saltar llagrimes dels ulls.
ResponEliminaMònica Sánchez
3r ESO B/Q
Era un dissabte fred, jo estava en un parc de montjuïc, fent un tomb. De sobte, vaig veure molts nens, que jugaven a pilota, i que s'ho passaven molt bé, però em va sobtar, veure una nena apartada, que agafava un nen o la seva nina. Em vaig acostar, hi li vaig preguntar, que li passava, em va explicar que no trobava als seus pares. Vaig esperar, fins a les dotze de la nit, però els seus pares, no arribaven. Em vaig temer el pitjor, que els seus pares aguesin mort. Vaig portar a la nena, a un centre, on anaven tots aquells nens, que s'havien quedat sense familia deprés de la guerra. Al cap d'una setman, em vaig asseventar, que els seus pares l'havien anat a recollir, que la nena s'avia perdut.
ResponEliminaFrancesc Peret
3 ESO C/Q
Fa temps que visc aquí a prop d'aquesta Indústria, visc aquí en una muntanya.Passo fred i molta gana i em sento sola; els sorolls quan intento dormir no em deixen, els animals, els insectes...no m'agraden, però no tinc altre lloc on viure.Els meus pares m'han abandonat una mica lluny de la ciutat.Busco menjar en quasevol lloc tant sigui de dia com de nit;la meva nina és l'única companyia que ti,parlo amb ella perquè estic sola.M'hagués agradat estudiar a la universitat, jugar ams altres nenes...Espero que els altres nens i nenes agraeixin el que tenen, ja que no puc disfrutar d'això.
ResponEliminaSabrina Gómez Álvarez
3esoC//Q
La foto representa la pobresa que es va sofrir durant una guerra que fins i tot els pares sense recursos van abandonar les seves filles i se'n van anar a la guerra o van fugir. Deixant-les a Monjuic, suposo,per deixar-les al costat de la fàbrica perquè al cap del temps puguin aconseguir algun treball o, salvar-se d'aquella masacre.
ResponEliminaTambé cap la possibilitat de que porvingui d'una família immigrant, la qual acompanya al seu pare dia a dia al seu pare al treball mentre cuida del seu germà/germana
IVÁN CABAÑERO
3ESOQ
Eastic fent un reportatge i de sobte em trobo una fàbrica i una noia en primer pla.
ResponEliminaAquesta noia m donava la sensació que laconeixia d'alguna cosa...
Vaig trucar a la meva tieta i li vaig ensenyar la fotografia, em va dir que era la germana bassona d'una noia que va adoptar una amiga seva.
La noia em sembla que està trista, sola...Però igualment tots esperem que pugui trobar una llar on viue algun dia com una persona normal. Perquè haver d'estar treballant en unafàbrica, sense poder anar a l'escola no crec que li agradi gaie.
GEMMA RAMÍREZ-CRUZADO
3ESO Q
Pas fred, fam, son...Però és la conseqüencia de ser pobra i sense família. Estic en companyia del meu osset de peluix que és l'únic que recordo tenir; visc en una part de la ciutat marginada, amb olor de fàbrica, vaig recollint menjar d'escombraries, es l'unic que puc trobar per poder menjar. Mai he anat a una escola, sempre he volgut tenir aquesta sort dels nens amb família que ho tenen tot: poden anar a escoles, tenen una família que els vol i els protegeix...
ResponEliminaTant de bo jo hagués pogut tenir aquesta sort.
Maydi Salirrosas Saona
3eso B/Q
Pas fred, fam, son...Però és la conseqüencia de ser pobra i sense família. Estic en companyia del meu osset de peluix que és l'únic que recordo tenir; visc en una part de la ciutat marginada, amb olor de fàbrica, vaig recollint menjar d'escombraries, es l'unic que puc trobar per poder menjar. Mai he anat a una escola, sempre he volgut tenir aquesta sort dels nens amb família que ho tenen tot: poden anar a escoles, tenen una família que els vol i els protegeix...
ResponEliminaTant de bo jo hagués pogut tenir aquesta sort.
Maydi Salirrosas Saona
3eso B/Q