'Pedra de tartera': ressenya crítica després de l'obra

Marc Rosich és qui ha adaptat la novel·la de Maria Barbal al teatre. Per aconseguir-ho, abans es va haver de plantejar 3 grans incògnites:

a) El temps: Com fer passar els 70 anys que transcorren en la novel·la en una obra de teatre que dura unes 2 hores?

b) L'espai: Quin lloc havia de ser el marc pel qual passés tota la vida de la Conxa?

c) El llenguatge: Quin català havien de parlar els protagonistes de la història? El català estàndard d'avui dia? La varietat històrica i dialectal del text original?

Llegeix el text en què explica com ha intentat resoldre aquestes 3 incògnites i redacta un text de 3 paràgrafs en què expliquis, en cadascun:

1. Com pretén resoldre aquestes tres incògnites.

2. Després d'haver vist l'obra, explica si realment ha aconseguit el que pretenia (el temps, l'espai i el llenguatge són tal i com Rosich els havia previst?)

3. Valora si l'adaptació és fidel al text, si és lliure, si és només una versió, si aconsegueix fer-nos arribar l'esperit de la novel·la, etc. Valora també què has gaudit més (la novel·la o l'obra de teatre) i per què.

Sobre l’adaptació de 'Pedra de tartera'

Tota adaptació dramàtica d’un text narratiu comporta les seves dificultats i cada obra és una nova empresa que amaga esculls específics. En el cas de l’encàrrec del TNC d’adaptar per a l’escena la famosa Pedra de tartera de Maria Barbal, abans de llançar-me a bastir la dramatúrgia, m’he plantejat tot d’incògnites a resoldre, en complicitat amb la directora Lurdes Barba.

La primera gran incògnita per a l’adaptació era de quina manera fèiem passar davant dels ulls de l’espectador els seixanta, setanta anys de la vida de la Conxa que se’ns narren a la novel·la, des de la seva infància a l’Ermita fins a la seva vellesa a una porteria de l’Eixample barceloní. L’obra original fa passar els anys a partir d’una estructura de capítols breus, amb salts temporals continus que llancen les vides dels personatges endavant. De bon principi vaig descartar l’opció de convertir aquests capítols breus en escenes curtes juxtaposades, ja que el que funciona perfectament a la novel·la s’hauria convertit en escena en un continu de foscs contraproduents, que haurien tallat el ritme dramàtic. En comptes d’això, he optat per ordir un text en una gran única escena contínua, on la vida de la Conxa passa davant els nostres ulls sense talls aparents, de manera que tinguem la sensació d’haver vist passar la vida sencera de la protagonista en no més de dues hores.

El que era clar per a mi és que aquest solució temporal demanava una unitat d’espai... però quin dels diferents escenaris on Barbal situa els personatges escollir? Un cop descartats els exteriors, vaig arribar a la conclusió que l’espai neuràlgic de la novel·la era la sala cuina del mas a Pallarès, el lloc al qual els personatges femenins de la novel·la estan tan lligats, i, al mateix temps, el lloc de pas obligat de tots, al voltant del foc de rogle. D’aquesta manera, l’esquelet de la dramatúrgia passa per aquest espai on contínuament les brases estan enceses i on sempre es cuina. Així, davant els nostres ulls, en el temps de preparar un brou (o potser dos), passarà tota la vida de Conxa, lligada a aquesta cuina, tenint com a únics punts de fugida el pròleg de la infància, la cel·la on és tancada amb les seves filles a la guerra civil, i finalment, la cuina de la porteria de l’Eixample.

Un dels altres esculls de l’adaptació és el llenguatge. De la mateixa manera que amb el mallorquí de "Mort de dama", l’anterior dramatúrgia que vaig fer per al TNC amb Rafel Duran, la meva intenció és que dalt l’escenari no se senti un català estàndard, sinó fer un exercici d’hiperrealisme en la recreació del llenguatge que es parla al Pallars, amb els seus girs inconfusibles i la seva imatgeria pròpia. Això no vol dir que es facin concessions al teatre costumista o al folklorisme. Tot al contrari. Com ja passava a "Mort de dama", la intenció és fer-ne una reformulació en què primi la força teatral de la llengua viva, de manera que puguem reproduir la parla d’uns personatges secs, de poques paraules, que callen més que diuen, un llenguatge tan eixut i escarpat com el paisatge de muntanyes en què viuen.

Marc Rosich